Els meus fills estan insuportables, i jo molt cansada. Una combinació explosiva. Fa estona que els escolto discutir des de la cuina. No els veig, però me’ls imagino perfectament. — Laia, saps fer això?— No ho fas gens bé. Es fa així —diu en Pol, fent la vertical al sofà. La Laia li treu la
Sobre el caos i altres descobertes… Mai vaig creure que els mitjons podien desaparèixer fins que vaig ser mare. Doncs inexplicablement passa. És un misteri universal. Estic convençuda que hi ha un univers paral·lel amb tots els mitjons desaparellats del meu fill i la meva filla, on també hi ha clips, pilotes petites d’aquestes que
En Jim es lleva i no té un bon dia. No sap ben bé per què. Simplement, no en té. Els seus amics de la selva no ho entenen. Li proposen saltar, ballar, riure. Però si fa un dia molt bonic! Li diuen. Per què estàs de mal humor? I ell respon: «No estic de mal humor.»
«Ah, això és com el mètode aquell de deixar-los fer el que vulguin, oi?» M’ho pregunten sovint. Cada cop que algú sap que en Pol i la Laia van a una escola d’educació viva, arriba aquesta frase, més o menys amb aquestes paraules. L’Educació Viva parteix del respecte al ritme i als interessos de cada
«Voldria llençar la Laia per la finestra. Tant de bo marxés.» La primera vegada que el meu fill em va dir això, ho va dir com qui diu vaig a comprar pastanagues. La frase se’m va clavar al pit. No m’agradava gens el que escoltava. Vaig estar a punt de dir-li «no!, és la teva
Avui hem tret els pots de vidre amb petxines, llegums, pinyes i coses que tenim per casa. Els cartrons que anàvem a llençar. Les pintures. Ho hem estès tot per terra. Durant una estona, retallen, pinten, barregen colors, com més millor, enganxen, i tornen a pintar. S’ho passen molt bé. En Pol pinta ràpid, sense
