Ahir vaig perdre els papers estrepitosament. Em vaig enfadar molt amb el meu fill i vaig perdre el control. La ràbia va agafar el timó enmig d’un temporal d’onades gegants. Ho vaig notar. Vaig notar com l’escalfor em pujava pel pit. La mandíbula se’m tensava. I la veu sortia cridant abans que jo decidís res.
«Pol, t’hauries de vestir, carinyo.»«Sí, ja vaig.» Al cap de deu minuts. «Pol, vesteix-te si us plau.»«Sí, sí, ara vaig.» Al cap de deu minuts més. «Pol, en cinc minuts marxem, et pots vestir???»«Sí…» «Poooool, vesteix-te JAAAA!» Jo, enfadada. Aquesta escena es repeteix a casa en bucle. Recollir les joguines. Rentar-se les dents. Posar-se les
La mare idealitzada no ha sortit del no-res. És una construcció cultural que porta segles amb nosaltres, reinventant-se. Abans era la mare abnegada, sacrificada, que es quedava a casa cuidant els fills i el marit i «n’estava feliç». Ara és la mare perfecta que acaba de parir i tot és fàcil, meravellós. La que treballa,
Em fascina la seva admiració. Quan els veig absorts amb alguna cosa, sé que estan absolutament presents en aquell moment, immersos en el que està succeint. Aquell formiguer, aquell saltamartí, aquella fulla és tot el seu món durant una estona. I no només ho miren, ho descobreixen. Per a ells, cada formiguer és el primer
Els meus fills estan insuportables, i jo molt cansada. Una combinació explosiva. Fa estona que els escolto discutir des de la cuina. No els veig, però me’ls imagino perfectament. — Laia, saps fer això?— No ho fas gens bé. Es fa així —diu en Pol, fent la vertical al sofà. La Laia li treu la
Sobre el caos i altres descobertes… Mai vaig creure que els mitjons podien desaparèixer fins que vaig ser mare. Doncs inexplicablement passa. És un misteri universal. Estic convençuda que hi ha un univers paral·lel amb tots els mitjons desaparellats del meu fill i la meva filla, on també hi ha clips, pilotes petites d’aquestes que
«Ah, això és com el mètode aquell de deixar-los fer el que vulguin, oi?» M’ho pregunten sovint. Cada cop que algú sap que en Pol i la Laia van a una escola d’educació viva, arriba aquesta frase, més o menys amb aquestes paraules. L’Educació Viva parteix del respecte al ritme i als interessos de cada
«Voldria llençar la Laia per la finestra. Tant de bo marxés.» La primera vegada que el meu fill em va dir això, ho va dir com qui diu vaig a comprar pastanagues. La frase se’m va clavar al pit. No m’agradava gens el que escoltava. Vaig estar a punt de dir-li «no!, és la teva
