A casa parlem de la mort quan sorgeix. No sempre és fàcil, però els contes ens ajuden molt. Els llegim, surten preguntes, i de vegades la conversa va molt més enllà del que esperava.
Aquest conte m’agrada especialment. Pel seu to tendre i honest. Pel seu humor suau i pels seus dibuixos fets de retalls. I perquè les preguntes que es fan els ocells són exactament les que fan els nens: clares, sinceres, directes.
L’ocellet no es belluga. Els altres ocells del bosc l’intenten despertar però no es desperta.
«No pot ser que estigui mort si ahir estava viu!» «Vols dir que no dorm? Desperta, ocellet!» «No, no dorm.» Panxa enlaire + potes amunt = mort.
La notícia desperta incredulitat, enfado i tristesa.
«Ocellet, no m’agrada gens veure’t tan quiet. Crec que ploraré una mica i tot.» «Jo també estic trist. Puc plorar amb tu?»
I llavors ve la pregunta pràctica: i ara què?
Cadascú a la seva manera es comiat de l’ocellet. I després, junts, troben el consol: es reuneixen tots els ocells del bosc, fan un te amb cucs i recorden el seu amic.
Recomanat a partir de 4 anys, tot i que a casa la Laia en té tres i ja l’hem llegit.
Hi ha molts llibres bonics i interessants per parlar de la mort amb els nens. Aquest és només el primer que us comparto, però no serà l’últim — n’aniré parlant a mesura que els anem descobrint a casa.
L’ocellet s’ha mort
Autor/a: Tiny Fisscher
Il·lustrador/a: Herma Starreveld
Pàgines: 42
Data de publicació: setembre de 2023
Editorial: Birabiro Editorial
