Em fascina la seva admiració. Quan els veig absorts amb alguna cosa, sé que estan absolutament presents en aquell moment, immersos en el que està succeint. Aquell formiguer, aquell saltamartí, aquella fulla és tot el seu món durant una estona.
I no només ho miren, ho descobreixen. Per a ells, cada formiguer és el primer formiguer del món. Poden quedar-se mitja hora mirant com una formiga carrega un tros de fulla cent vegades més gran que ella, o bufant una flor de dent de lleó una vegada i una altra, només per veure com vola. I mentre miren, el temps s’atura. No hi ha pressa, no hi ha rellotge.
M’encanten aquests moments. Veig la seva admiració pel que els envolta, les seves ganes de descobrir i em flipa. Cada petit detall pot convertir-se en tota una experiència. No sempre és possible aturar-se… perquè arribem tard, perquè hem d’anar a comprar… Però la veritat és que moltes vegades sí podem. Anar cinc minuts més tard a comprar no és cap drama. El drama a vegades me’l fabrico jo sola, amb la meva impaciència.
I quedar-nos allà, ajupits, mirant una formiga com si no hi hagués res més important al món, perquè, en aquell moment, no n’hi ha, em connecta amb ells i amb mi.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
