«Voldria llençar la Laia per la finestra. Tant de bo marxés.»
La primera vegada que el meu fill em va dir això, ho va dir com qui diu vaig a comprar pastanagues. La frase se’m va clavar al pit. No m’agradava gens el que escoltava. Vaig estar a punt de dir-li «no!, és la teva germana i l’has d’estimar». Vaig recordar just a temps el que havia llegit i me la vaig empassar.
Perquè no ho deia per fer mal. Hi havia ràbia, dolor i confusió. I si li tallava, li estava dient, en el fons, que allò que sentia no estava bé. Que s’ho havia de guardar. I jo no vull que s’ho guardi.
Llegint el llibre Educar rompiendo el molde, de Valeria Aragón, que recomano moltíssim, vaig entendre per què no havia de tallar-los. Parla de les cinc llibertats que Virginia Satir, pionera en teràpia familiar, va descriure per a les persones: llibertat de ser qui ets, d’expressar el que sents i el que penses, de demanar el que vols, i d’arriscar-te i prendre decisions per tu mateix. Quan una persona pot fer tot això, diu Satir, es torna més segura i crea relacions més sanes. Aragón les aplica als nostres fills i filles. I m’ha fet pensar.
Perquè quantes vegades, sense adonar-me’n, els tallo? Quantes vegades els interrompo amb la meva idea, amb la meva explicació de com han de fer les coses o de com s’han de sentir… Va, que no n’hi ha per tant. No et posis així per això. Frases que surten de forma automàtica, sense pensar. Però per a ells sí que n’hi ha per tant. El que senten és real i és seu. I necessiten que els escolti i els validi.
El meu fill no para. S’aixeca de bon matí amb l’energia a tope i no desconnecta fins a les 21.30 de la nit —normal, a la seva edat, però és que no para. I a vegades m’enxampo pensant ostres, si fos una mica més tranquil… I en aquell moment no l’estic veient tal com és. Estic veient el que m’agradaria que fos.
Quan la meva filla triga deu minuts a posar-se les sabates perquè se les vol posar sola —i deu minuts a l’hora de marxar són una eternitat, tothom ho sap. L’impuls és agafar-li el peu i fer-ho jo. Però intento aguantar-me. Perquè ella vol poder-ho fer sola. No sempre m’aguanto, és clar. A vegades li poso jo les sabates, li tanco la motxilla, li faig el que ella podria fer. I no passa res.
Valeria Aragón és mare, educadora i coach ecointegrativa. La pots trobar a valeriaaragon.es i elevacampus.com.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
