Ens llevem ja una mica pillats de temps. Sembla que tot va bé. Per fi hem aconseguit vestir els nens, que avui no volien fer-ho sols.
El Pol es gira perquè m’ha dit no sé què i no l’he sentit. De seguida m’adono que avui és un d’aquells dies. La girada fa que cridi, plori i comenci a obrir calaixos, tirar el paper de vàter, rebregar la catifa, girar tamborets i no sé quantes coses més. Sembla que se li passa… però no. Intento parlar-hi però no m’escolta. Respiro. Això pinta que va per llarg. Continua enfadat per l’esmorzar. «No vull fruita! No vull pa! No m’agrada aquest formatge!» Posar les sabates també es converteix en una gesta. «Aquestes no! Aquelles tampoc que se’m cauen!» (són les de sempre). La girada dura una hora. Miro el rellotge, ja passen de les nou…
Es barallen amb la Laia a l’ascensor. Arribem al pàrquing. La Laia entra en crisi perquè volia agafar un buff i se l’ha deixat. Intento convencer-la que no li fa falta, però no puc. Jo entro en crisi. Tornem a agafar l’ascensor cap amunt, agafem el buff, tornem a baixar i per fi som al cotxe. No hi ha benzina. Ploro. Evidentment arribem tard.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
