Una de les coses que m’agrada més del món és estar amb els meus fills. L’altra cosa que m’agrada més del món és no estar-hi. Les dues coses són veritat alhora. Necessitar espai com a mare no vol dir estimar-los menys.
Quan estic dos dies fora em moro de ganes de veure’ls. Quan torno, obro la porta i se’m tiren a sobre. La Laia vol saber què porto a la motxilla. En Pol m’explica tot el que han fet el cap de setmana, tot alhora i sense respirar. «Mama, mama, mama, escolta’m!» Els escolto. Els abraço.
Al cap de mitja hora, la Laia plora perquè en Pol li ha pres un cotxe. En Pol plora perquè la Laia l’ha mossegat. Hi ha arròs al terra. No sé d’on ha sortit, l’arròs.
I jo ja torno a tenir ganes de marxar.
Però si fa mitja hora que em moria de ganes de veure’ls.
Doncs sí. Les dues coses.
Durant força temps vaig pensar que necessitar espai com a mare volia dir que no era una bona mare. Em sentia culpable per voler marxar. A vegades ho necessitava desesperadament.
L’espai no és un premi, és una necessitat. És el que em permet tornar-hi millor. Amb més tranquil·litat, bon humor i paciència. Tenir estones per a mi, encara que a vegades siguin curtes, em senta bé. Ens senta bé a tots.
A estones voldria ser a tot arreu menys aquí. I després la Laia s’adorm damunt meu al sofà, amb la mà agafada al meu coll. En Pol em pregunta, mig adormit, si demà hi ha escola. I jo no voldria ser enlloc més.
La criança, a vegades, és així de confusa.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
