Sobre el caos i altres descobertes…
Mai vaig creure que els mitjons podien desaparèixer fins que vaig ser mare. Doncs inexplicablement passa. És un misteri universal. Estic convençuda que hi ha un univers paral·lel amb tots els mitjons desaparellats del meu fill i la meva filla, on també hi ha clips, pilotes petites d’aquestes que boten molt, peces de trencaclosques, algun conte…
Fa una setmana que el menjador està segrestat per una munió de vies, trens, cotxes i camions. Fem malabars per passar d’un costat a l’altre.
Al costat de les vies encara queda un racó per a una sissí que fa tres dies que hi és. Hi ha una cullera de joguina a dins de la meva sabata, peces de construccions al lavabo, llapis als calaixos de la cuina, i figures d’animals repartides per tot arreu. Molles al sofà. Llibres apilonats a qualsevol lloc. Ens encanten els llibres, però ja no sabem on posar-los. Certament, jo hi tinc alguna cosa a veure. Cada cop que anem a la biblioteca ens enduem quinze llibres a casa. I a més, he de confessar que soc una compradora compulsiva de contes.
He descobert que puc viure amb menys ordre del que em pensava. Tot és qüestió d’entrenament. Tot i així, arriba un moment en què el desordre em supera, i entro en mode «endreça obsessiva». No puc parar de recollir coses. En recullo una i en veig una altra, i una altra més enllà i una al fons. Els nens també recullen… una mica, però jo ja estic en un bucle destructiu. Això és un desastre, no pot ser! I just quan estic al mig del terra recollint les peces d’un trencaclosques, la Laia se’m penja a l’esquena i em diu: «Mama, t’estimo». Somric i l’abraço.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
Quina meravella d’història. M’has fet somriure amb aquest univers paral·lel dels mitjons desaparellats i, alhora, m’has emocionat amb la tendresa del final. Tens una manera molt bonica de convertir el caos quotidià en una història plena de vida. Gràcies per regalar-nos aquestes paraules.
Gràcies Neus pel teu comentari.