Ahir vaig perdre els papers estrepitosament. Em vaig enfadar molt amb el meu fill i vaig perdre el control. La ràbia va agafar el timó enmig d’un temporal d’onades gegants.
Ho vaig notar. Vaig notar com l’escalfor em pujava pel pit. La mandíbula se’m tensava. I la veu sortia cridant abans que jo decidís res.
Perquè la ràbia no demana permís. T’inunda. Ocupa tot l’espai.
I jo em veia. Em veia des de fora, cridant, i no em podia aturar.
Després va arribar la calma. I amb la calma, la culpa. La culpa és una veu coneguda. L’has espantat. Això li quedarà.
Però hi ha una altra cosa que també sé.
Un crit fa mal. I sovint no serveix per res. No ho vull minimitzar. Però el vincle no es decideix en un sol moment.
L’aferrament segur és la confiança que té un infant que, quan ho necessiti, l’adult hi serà i respondrà. No vol dir que l’adult no falli mai. Vol dir que, quan falla, torna. I que l’infant ho sap. Ho explica el psiquiatre Mario Marrone, que va treballar durant anys amb John Bowlby, el creador de la teoria de l’aferrament, a La teoría del apego: un enfoque actual.
Trencar i reparar. Trencar i reparar. Així, una vegada i una altra.
Jo m’ho imagino com un fil. Es pot tensar. Es pot fer prim. Però si el tornes a agafar, continua sent el mateix fil.
Quan em vaig calmar, el vaig anar a buscar. Li vaig dir que l’havia cridat molt. Que estava molt enfadada, però que no li havia de parlar així. Que ho sentia.
No li vaig fer cap discurs. No li vaig demanar que m’entengués. Només vaig tornar.
Ens vam abraçar.
