Els meus fills estan insuportables, i jo molt cansada. Una combinació explosiva.
Fa estona que els escolto discutir des de la cuina. No els veig, però me’ls imagino perfectament.
— Laia, saps fer això?
— No ho fas gens bé. Es fa així —diu en Pol, fent la vertical al sofà.
La Laia li treu la llengua.
— Ets un tonto! Sí que ho sé fer.
— Ho fas fatal.
— Que sí!
— Que no!
Ja hi tornem.
— TONTO!
— Doncs tu ets una nena petita que no sap fer res.
Silenci. Just abans de la tempesta.
I llavors a la Laia li puja la ràbia. Aquella ràbia de tres anys i mig que se li apodera de cop. Va cap al Pol i l’esgarrapa amb força. Ell s’hi torna, clar.
Deixo el que estic fent. Hi vaig.
La Laia plora, encara amb la ràbia a sobre. En Pol també plora, tocant-se el braç, on li ha quedat la marca vermella de les ungles. Jo encara no ploro. Però en tinc ganes. Es barallen gairebé sense treva des de fa dies.
— Prou! —dic, just quan la Laia es tira una altra vegada sobre el Pol.
Els dos criden alhora, un sobre l’altre, cadascú defensant-se.
— Ha sigut en Pol!
— No, ha començat la Laia!
— Ell m’ha dit tonta!
— Ella m’ha esgarrapat!
Ningú escolta ningú. Parlen els dos a la vegada, cada cop més fort, com si guanyés qui cridi més.
— JA N’HI HA PROU! PAREU!!!!
Crido jo. Més fort que els dos junts.
Estem en aquest moment. La de les baralles per qualsevol cosa —un joc, un lloc al sofà, qui arriba primer, quin conte llegim, qui ho fa millor… No hi ha treva. Sé que és normal que es barallin, però és esgotador.
M’agradaria no cridar, però avui no puc.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
