«Pol, t’hauries de vestir, carinyo.»
«Sí, ja vaig.»
Al cap de deu minuts.
«Pol, vesteix-te si us plau.»
«Sí, sí, ara vaig.»
Al cap de deu minuts més.
«Pol, en cinc minuts marxem, et pots vestir???»
«Sí…»
«Poooool, vesteix-te JAAAA!»
Jo, enfadada.
Aquesta escena es repeteix a casa en bucle. Recollir les joguines. Rentar-se les dents. Posar-se les sabates. El tovalló.
«Posa’t el tovalló. Posa’t el tovalló. Posa’t el tovalló… Posa’t el tovallooooo JA!»
Si sóc sincera, voldria que ho fessin a la primera. Però tenen 3 i 6 anys. No ho faran a la primera. Ni a la segona. Ni a la tercera. I probablement tampoc a la quarta.
I a la quarta jo ja estic enfadada. No entenc per què els costa tant. Estic aquí, davant seu, parlant. No és una cosa difícil, posar-se el tovalló. És un tovalló. I tot i així, res. Com si no hagués dit res.
Però —i aquí ve el repte— no és personal. Ells estan en les seves coses. No és que no vulguin posar-se el tovalló, és que en aquell moment és molt més interessant el color de la crema de verdures d’avui, si hi ha croquetes després, o el pet que s’acaba de tirar algú.
«Renta’t les dents. Renta’t les dents. Renta’t les dents. Renta’t les deeeents JA!»
Ells volen asseure’s al sofà a llegir contes. Clar. És de nit, estan cansats, i el sofà i els contes és el millor pla del món. No és que no vulguin rentar-se les dents, és que no volen deixar el sofà. Normal. Jo tampoc el vull deixar quan estic llegint aquell llibre que m’agrada tant.
Repetir cansa. Cansa la veu, de tant pujar-la. I cansa per dins, aquesta sensació d’estar sempre a la mateixa escena.
El que a mi m’ajuda és no arribar a la quarta. A la segona, canvio de tàctica: els acompanyo. Triem la roba junts. Busquem el tovalló. Anem junts al bany. No sempre me’n recordo a temps — i aleshores arribo igualment a la quarta, enfadada. Però quan ho faig, m’estalvio l’escena sencera de crits i malhumor. I ells també.
Hi ha moments en què sí, en què tot és «no vull» — i en parlaré un altre dia. Avui va de repetir les coses. Normalitzar la repetició. Acceptar que durant una temporada (o gairebé sempre) haurem de repetir.
Total, jo també repeteixo. «Ja vaig», «ara vinc», «un moment»…
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
