La mare idealitzada no ha sortit del no-res. És una construcció cultural que porta segles amb nosaltres, reinventant-se. Abans era la mare abnegada, sacrificada, que es quedava a casa cuidant els fills i el marit i «n’estava feliç». Ara és la mare perfecta que acaba de parir i tot és fàcil, meravellós. La que treballa, cuina sa, fa esport, cria amb consciència.
Les famoses posant amb el bebè al cap de poques hores de parir, maquillades a la perfecció, retransmetent una maternitat idíl·lica en directe, no ajuden. I després flipem quan ens toca a nosaltres.
La mare idealitzada es cola per tot arreu. Es cola quan veus una altra mare que sembla que ho porta tot millor: et compares, et jutges, a vegades sense pietat. Es cola quan al grup de WhatsApp expliquen que han fet galetes, contes i un tomb pel parc, i tu penses: jo avui he sobreviscut. Es cola quan et dius que hauries de gaudir de cada moment i et sap greu que a tu, ara mateix, t’importi un rave el moment —només vols dormir dues hores seguides. Es cola quan no pots i et dius, amb exigència, que hauries de poder. Quan respons «tot bé» en automàtic, quan per dins voldries cridar que no pots més. Però no ho dius. Ni crides. Perquè «estic cansada» es pot dir; «estic fatal, no puc més» ja incomoda. I tu ho saps. Es cola quan et mires al mirall i no t’agrades —em sobra per aquí, per allà—, quan vols posar-te la roba d’abans de l’embaràs i no t’hi cap. Clar. Quan et dius que hauries d’estar feliç i, en canvi, et sents trista, culpable i perduda.
Afortunadament, cada cop hi ha més dones que expliquen que això no és així. Que parlen del postpart real, del cansament, del dubte, de les nits interminables, de sentir-se confoses. Dones que van esquerdant aquesta imatge de mare idealitzada que ens persegueix.
Dones atrevides, gràcies.
Si has arribat fins aquí és que això també et sona. Segueix el blog →
