Perquè ningú t’ho explica, perquè no es veu, perquè el que es transmet habitualment és la versió idealitzada de ser mare. Seràs molt feliç amb un bebè, et sentiràs realitzada, és la millor experiència que pots tenir a la vida… I… Encara no tens fills? No en vols tenir? «Ui, se’t passarà l’arròs…» Molt típic i molt gastat ja. Si us plau, que la gent deixi de dir-ho! Vaig ser mare per primer cop amb 43 anys. Així que imagineu-vos quantes vegades m’ho vaig sentir dir.
El meu primer postpart —o puerperi, que té més sentit que això de «quarantena»— no va durar quaranta dies. Va durar cent… o més. Va ser llarg i dolorós. Recordo els punts que no s’acabaven de curar, el dolor constant, no poder estar gaire estona ni de peu ni asseguda. Havia d’estar estirada. Em preguntava si allò era normal i si duraria gaire. Se’m va fer molt llarg. Plorava, plorava per dins i per fora.
I amb tot això, la lactància. La pujada de la llet —quin mal als pits—, el petit que no s’agafava bé, els mugrons que feien mal, el dubte constant: ho estic fent bé? Agafa prou pes? Li hauria de donar suplement? Em trec llet? Li dono biberó? Temia el moment de donar pit. Em feia molt mal. El meu cervell estava confós; donar el pit plorant era alguna cosa que no m’havia imaginat.
Estava esgotada i allò era només el principi. Em va pillar desprevinguda. Em faltava informació. Com podia ser que m’hagués informat tant del part i hagués oblidat el postpart?
El xoc va ser monumental. La meva vida, capgirada del tot. De cop tenia un bebè als braços que depenia absolutament de mi per viure. Que bàsicament plorava. Plorava perquè tenia gana, tenia son, o calor o fred, o perquè tot era nou per a ell. Un bebè que necessitava sentir-me a prop tota l’estona, escoltar la meva veu, la meva respiració, notar les meves carícies, veure els meus ulls… I t’adones que tot el que havies pensat que faries quan el bebè dormís és senzillament impossible. Fins i tot dutxar-se es converteix en alguna cosa molt difícil d’aconseguir. Mares del món, quantes vegades us heu dutxat amb el bebè dins el bany dient-li coses per distreure’l mentre intenteu ensabonar-vos? O us heu dutxat en un temps rècord esperant que en aquells deu minuts no es desperti?
Em sentia desbordada. Ningú m’havia explicat que pots sentir-te molt trista després de tenir un fill. Molt frustrada i enrabiada. I que això és normal. També em sentia culpable, és clar. No pot ser que tinguis un fill preciós i no estiguis feliç, em deia. La mare idealitzada es cola per tot arreu.
I enmig de tot el caos i la confusió, passa una cosa meravellosa: neix un vincle profund i únic. Un amor que no s’assembla a res del que havies sentit abans.